La rondalla 
 
En la tradició de la literatura oral s'han conreat diferents                   
tipus de narracions: el con...
Protagonistes: personatges principals que han de superar el conflicte o assolir un repte. 
Ajudants: personatges que ajude...
Llegenda 
La llegenda és una narració oral o escrita, amb una major o menor proporció                           
d'element...
Una llegenda està generalment relacionada amb una persona,una comunitat, un                   
monument, un lloc,un esdeve...
no va poder gaudir del suport de l’escriptura. Aquesta, senzillament, encara no existia. Per
tant, la transmissió del mite...
of 5

Narrativa3reso

rondalles i llegendes
Published on: Mar 3, 2016
Published in: Education      
Source: www.slideshare.net


Transcripts - Narrativa3reso

  • 1. La rondalla    En la tradició de la literatura oral s'han conreat diferents                    tipus de narracions: el conte, la rondalla, la llegenda, etc.                    Cada gènere té unes característiques formals i temàtiques                que el diferencien dels altres.  La rondalla és un relat en què a vegades s'inclouen                    elements fantàstics; els personatges no tenen cap referent                històric determinat; el temps i l'espai són imaginaris o bé                    llunyans. L'objectiu de la rondalla és entretenir.  La rondalla es caracteritza per utilitzar una estructura                fixa, unesfórmules prefixades per obrir i tancar el relat, i                    un tipus de personatges.  La trama d'una rondalla segueix l'estructura següent:  ­ La situació inicial en què es presenta la                  circumstància i qui protagonitza el relat.  ­ El plantejament d'un conflicte que el              personatge principal haurà de resoldre.  ­ El desenvolupament d'unes accions per            resoldre.  ­ El desenllaç o resolució del conflicte.  ­ La situació final o retorn a la normalitat, després d'haver­lo resolt.    La narració de la rondalla s'obre i es tanca                  amb unes fórmules narratives recurrents.          Si la rondalla s'explica oralment, aquest            recurs serveix per captar l'atenció del            públic o bé per indicar que el relat s'ha                  acabat. Algunes de les fórmules més            usuals són:  Els personatges d'una rondalla        contribueixen a desenvolupar l'acció. En          funció de la finalitat que acompleixen a la                trama es poden classificar com s'indica tot              seguit:
  • 2. Protagonistes: personatges principals que han de superar el conflicte o assolir un repte.  Ajudants: personatges que ajuden qui protagonitza el relat a assolir el seu objectiu.  Oponents: personatges que dificulten        l'aventura del protagonista.    Els personatges de la rondalla tenen un valor                simbòlic: representen en un món imaginari els              perills i reptes que l'infant haurà de superar a la                    vida real. És per això que els personatges                principals de les rondalles solen ser infants, fadrins                i fadrines, persones innocents o bé prínceps i                princeses; en canvi, els oponents són adults o bé                  personatges que simbolitzen els perills que ha de                vèncer el protagonista o la protagonista (ogres,              gegants, dracs, bruixes, etc.).    http://www.edu365.cat/
  • 3. Llegenda  La llegenda és una narració oral o escrita, amb una major o menor proporció                            d'elements imaginatius i que generalment vol fer­se passar per veritable o fundada en                          la veritat, o lligada en tot cas a un element de la realitat. Es transmet habitualment de                                  generació en generació, gairebé sempre de forma oral, i amb freqüència experimenta                        supressions, afegits o modificacions.  En literatura, una llegenda és una            narració fictícia, gairebé sempre        d'origen oral, que fa apel∙lació al            meravellós. Una llegenda, a        diferència d'un conte, està lligada          sempre a un element precís (lloc,            objecte, personatge històric      etcètera) i se centra menys en ella              mateixa que en la integració          d'aquest element en el món quotidià            o la història de la comunitat a la                qual la llegenda pertany.        Contràriamente al conte, que se          situa dintre d'un temps ("era una            vegada...") i un lloc (per exemple,            en el Castell d' aniràs i no tornaràs)                convinguts i imaginaris, la llegenda          es desenvolupa habitualment en un lloc i un temps precisos i reals; comparteix amb el                              mite la tasca de donar fonament i explicació a una determinada cultura, i presenta                            sovint criatures l'existència de les quals no ha pogut ser provada (la llegenda de les                              sirenes, per exemple). Durant el          Romanticisme la llegenda s'escrivia per          autors coneguts en prosa o vers
  • 4. Una llegenda està generalment relacionada amb una persona,una comunitat, un                    monument, un lloc,un esdeveniment, l'origen del qual pretén explicar (llegendes                    etiológicas).   Contenen gairebé sempre un nucli bàsicament històric, ampliat en major o menor grau                          amb episodis imaginatius. L'aparició dels mateixos pot dependre de motivacions                    involuntàrias, com errors, males interpretacions (la trucada etimología popular, per                    exemple) o exageracions, o bé de l'acció conscient d'una o més persones que, per                            raons interessades o purament estètiques, desenvolupen l'embrió original.  Quan una llegenda presenta elements presos d'altres llegendes parlem de                    "contaminació de la llegenda".  www.wikilingua.net  Trets característics del mite o de la llegenda mítica   Es podria iniciar l’aproximació al mite en general —sintetitzant les teories de doctes manuals— amb els tres preliminars següents: Primer. Quan hom parla de mite, parla d’un relat que en el seu naixement,
  • 5. no va poder gaudir del suport de l’escriptura. Aquesta, senzillament, encara no existia. Per tant, la transmissió del mite suposava el tros de llenç, d’una tradició que es propagava oralment. Segon. El mite feia referència a actuacions, dignes de recordació, de personatges excepcionals —déus i deesses, herois i heroïnes, gegants o titans— que, d’una forma o d’una altra, havien contribuït a la fundació d’institucions o de ciutats i que havien contribuït a establir una xarxa de relacions humanes, tant a nivell material com espiritual. Tercer. Mite és equivalent a relat o narració oral de fets. Aquesta relació d’esdeveniments incideix en la memòria i en els records de la col·lectivitat i, per tant, constitueix una propietat comunitària, que és una herència —amb base real i amb importància i efectes simbòlics— situada en un temps arcaic, obscur i —consegüentment— insondable i inverificable. [Joan Callejón, Pasífae: oracle a Robes Roges, Vilanova i la Geltrú, El cep i la nansa, 2004, p. 27]